L’any dels llegums

dilluns, gener 25th, 2016
Antonio Gamoneda

Antonio Gamoneda

M’informa el xef de la família que aquest 2016 és l’any oficial dels llegums. I això, com resulta fàcil d’entendre, per a un restaurant que du el nom d’El Cigró d’Or, no pot sinó representar una excel·lent notícia i una oportunitat també del color de l’or preciós.

De manera que aquest any em caldrà, i no pot ser d’una altra manera, parlar força de llegums. Temps hi haurà per mirar de desentranyar algunes de les receptes de l’Oriol fetes amb aquests elements, amb aquests aliments. Avui, però, per anar fent boca, us convido a llegir un poema d’Antonio Gamoneda que porta per títol “Sabor a legumbres”. A mi em semblen uns versos admirables: pel que diuen i, tant com això, pel que no diuen (i tanmateix deixen entendre):

 

Las legumbres hervidas, golpeadas

a fuego en las cazuelas, espesaron

una parte del agua, retuvieron

otra parte consigo.

 

Ahora que estáis sentados a la mesa

los míos de la sangre —cinco— pienso

que es posible que coman en el mundo

muchas gentes, hoy, esto.

 

Ahora que tenemos sobre la lengua la misma pasta de la tierra,

puedo olvidar mi corazón y resistir las cucharas.

 

Yo siento

en el silencio machacado

algo maravilloso:

cinco seres humanos

comprender la vida a través del mismo sabor.

 

Es tracta d’un poema magnífic, que diu moltes coses. (Malauradament, no sempre els poemes diuen moltes coses. A vegades, fins i tot, no diuen res.) A mi, aquest de Gamoneda sempre m’ha semblat un poema marxista: “cinco seres humanos / comprender la vida a través del mismo sabor”. Me n’agrada, sí, la pintura proletària que proposa: aquesta família sense recursos, clarament sense recursos, que els versos convoquen en la nostra imaginació. Hi ha tota una litúrgia, en el bell poema del d’Oviedo. Veiem, gràcies als versos, com bull la cassola, com els llegums (mongetes, segurament) deixen la seva ànima de terra —són “pasta de la terra”— en l’aigua que bombolleja per l’acció del foc. Participem d’aquest àpat humil de les cinc persones d’una família al volt d’una taula. Al món, hi ha moltes altres persones humils, treballadores, n’hi ha milers i milers més (“es posible que coman en el mundo / muchas gentes, hoy, esto”). Els llegums atipen, ens permeten tirar endavant, no caure desmaiats a terra al cap d’una hora d’haver dinat…

Quan jo era petit, les mongetes tendres, sovint, no eren gaire tendres i feien filets. ¿Qui no n’ha menjat, alguna vegada, de llegums de poca qualitat? Avui aquest menjar pot arribar a ser un requisit (vegeu què en fa mon germà, al seu restaurant). Però ha estat manduca de pobre, i no hauríem de deixar-ho de tenir mai en compte, això.  

Jordi Llavina

Comments are closed.