L’ànima de les mongetes

dimecres, febrer 3rd, 2016
Una pastelería en Tokio

Una pastelería en Tokio

En la pel·lícula Una pastelería en Tokio, dirigida per Naomi Kawase, les mongetes seques —d’un vermell bordeus— hi tenen un sever protagonisme.

En aquesta història prodigiosa, molt recomanable per tantes raons, d’una admirable profunditat de sentiments, coincideixen, en una petita pastisseria de Tòquio, tres ànimes desarrelades, tres personatges que representen sengles edats ben diferents de la persona: la joventut —una noieta òrfena que deu comptar setze anys—, la maduresa —un home que viu una quarantena avançada— i la vellesa —una dona que ja ha fet setanta-sis anys, i que no ha sigut mai mare, perquè va perdre l’únic fill que va viure uns mesos dins el seu ventre (un fill que avui tindria la mateixa edat que l’home de la pastisseria)—. Amb la pel·lícula força avançada, sabem que aquest darrer ha passat quatre anys a la presó, perquè, en el pub on treballava abans, havia intentat de separar dos paios que es barallaven i en va sortir escaldat (“em vaig posar violent”, diu, i de la pallissa que va clavar a un dels dos el va deixar mig paralític). És un xicot excepcionalment taciturn, que fuma, capcot, en el descans de la seva feina; d’aquella mena de persones impenetrables, que és impossible intuir què pensen, l’expressivitat del qual radica en la seva gairebé absoluta manca d’expressivitat (que es fa a miques, això sí, quan l’emoció el desborda i el fa plorar).

Aquest home fa d’encarregat en una petita pastisseria: en realitat, es tracta d’un establiment de despatx de dorayakis, unes pastetes típiques del Japó farcides de pasta de mongetes. Un dia com qualsevol altre, la velleta arriba, en un dels seus passejos, davant la pastisseria, i, després de llegir un anunci propi, demana a l’home si la pot contractar (té una certa experiència en rebosteria). La dona té les mans deformades, perquè, de fet, ha patit una malaltia greu. Ell no ho veu gens clar, però ella, al cap d’un parell de dies, li ensenya a preparar comme il faut la pasta d’anko, aquella mena de puré de mongetes, que és la mare dels ous del farciment dels dorayakis… I, a partir d’aquest moment, de tan bona com sap fer-la (cosa que ha conquistat el paladar de l’home), comencen a treballar plegats. També a partir d’aquest moment, el negoci prospera cosa de no dir!

El tercer en harmonia és la noia, que, pel que sabem, viu sola, acompanyada del seu canari groc i piulaire, una noia que sembla perduda, il·luminada per la seva pròpia innocència.

La mirada és ben japonesa, un punt zen, si se’m permet el tòpic: imatges poètiques (amb cirerers en flor, corrents d’aigua, fulles seques), amorosiment de l’acció, silencis continuats, contenció de l’emoció (que sovint sembla suspesa)… Els tres personatges comencen a obrir-se, a poc a poc, i llavors la comunió que s’estableix entre ells ja és total.

Però hi ha una cosa que a mi em va agradar especialment, de la pel·lícula: la filosofia de vida de la velleta. Per exemple, la manera que té de cuinar: parla a les mongetes, mentre les cola, les esbandeix, les escalda, les bull, les remena —ja fetes una pasta… Els enraona ben bé com si fossin plantes, per no dir persones, amb una atenció amorosa que té molt a veure amb el cert panteisme de la senyora, que, al seu torn, també recorda el llarg camí que han hagut de seguir aquelles mongetes fins a arribar a l’obrador de la minúscula pastisseria.

Jordi Llavina

 

Comments are closed.